El tiet Emili i la Ventureta (I)

És obvi que tots els que hi vam conviure ho vam veure segons la cadira que ens va tocar asseure, i no només això, sinó segons els dies d'aquests records tan propers per l'afecte, i tan llunyans, cada vegada més lluny a mesura que se' n van els que recorden, al seu torn, quedant aquests com els anteriors a l'oblit; aquells dies sense tant de colorí i atrezzo després portat pel turisme, rebut i celebrat per tots, en aquells anys dels Plans d'estabilització, quan aquella societat sortida de la postguerra, volia sortir de tanta misèria -tantes misèries de tota mena-, a partir dels anys 60 aquest turisme que la va omplir de diners i miratges, a un poble que era de pescadors i seguia amb la seva vida, aquest canvi encara celebrat per molts motius, raonables tots, va pagar un alt preu en molts altres sentits per aquella olla d'or, va destruir el que hagués estat el natural succeir d'un poble per convertir-lo, malbaratat segons alguna mirada, que tot i acceptant allò inevitable i celebrar els béns que aporta la riquesa, lamenta la interrupció brusca d'una vida que es vivia, per viure'n una altra. D'un poble de pescadors a un poble turístic. La contradicció era a cada cantonada. Voler preservar aquell poble i la seva memòria, mentre pel mateix ocàs, tots els que lamenten tanta pèrdua, després compten amb avidesa a casa els diners guanyats per la venda. Es plora mentre es complau per la fortuna. És entenedor i va ser inevitable. Així és la vida.

      Hi van haver homes de frontera. Un va ser el Camilo Tora. Un home destinat a ser un dels millors que aquest temps va devorar, així ho crec jo. Un home que no va voler viure aquest canvi. Ell tenia la seva vida, aquella, i no va voler, no sé si no va poder, o simplement era incompatible amb aquest nou viure. La seva vida havia de ser una altra, la de sempre. Crec que va ser dels pocs que ho va entendre. Per això, de la meva memòria, n'és un dels més apreciats. Sempre vaig apreciar el Camilo. En aquests trencaments es van veure involucrades molta gent del poble, els que van seguir endavant i els altres, els altres que jo crec que van perdre la vida amb el canvi. Entre elles la meva mare, Rosa Torres Mestre, de la que tinc la certesa que mai no hagués hagut de deixar el poble... hagués estat per viure la nova vida de Calafell o la vida perduda del poble que era la seva, o el que hauria resultat. La meva mare, on estigués, sense gaire bé saber-ho, sempre vivia a Calafell, aquesta és una tristesa ignodada de la seva vida que ella mateixa ignorava racionalment, però sentia, que és el mateix que dir vivia. Els anys 60 són els anys de la catàstrofe reviscuda en allò que en tots aquests molts anys ja, avui és Calafell. Sense ser cert que ho és pel que fou, aquell poble de pescadors, sinó perquè se li imposà, sense opció per a un altre, pel seu destí. El destí assumeix les culpes que ningú no té. Calafell va viure en un dia, el abans i el després. Un abans que es va morir lentament, per a molts celebrant la seva pròpia agonia, per a uns altres, sense saber-ho, sense més ni més es va acabar el seu món, i per a altres, va ser arribar sense sortir de casa al nou món, van viure el que tocava viure sense qüestionar-ho (el tiet Emili i la Ventureta), i van seguir endavant amb el molt, en molts sentits, que tenia de bo.  Van arribar els discos del Manolo Escobar a les gramoles, les westinghouse amb l'anunci del veterano, les taules dels bars plenes de cubalibres venuts al preu de pobres pessetes al canvi ric d'altres monedes, els banys a la platja i les festes, el pis de dalt es llogava als senyors, mentre se seguia anant al cinema a cel obert al Maricel i s'anava perdent el vell cinema, i el que tots sabem, es moria el vell món.    El Barça més que un club per ser Catalunya obligada a ser menys que res, per anar mig poble al Cachirulo, aquell centre aragonès del passeig de l'estació, a omplir-lo d'escombraries el dia que el Barcelona els guanyà la Recopa.  El meu cosí Josep i jo, amb un porró gran a la porta del bar i escrits a guix als vidres, alguns en colors, el que s'oferia, repartíem, amb un carretó lligat amb filferro a la bicicleta, a domicili en aquells estius calorosos, gasoses, sifons i refrescos a casa dels senyors, benestants molts de Barcelona, alguns bascos, amb algun cognom Zuazo i d'altres. Els Hotels feien el seu agost aquells estius que estirant, s'allargaven cinc mesos. La compra i la venda d'apartaments, els passeigs a la tarda, mentre aquells pescadors s'havien convertit en un atractiu turístic mostra del passat, que s'oferien en ofrena als nous déus, a la fòrmica i a la modernitat.    Aquests dies, els néts d'aquells pescadors (fills dels quals, treballant molt la majoria, que una cosa no en treu l'altra, els que ara en penitència volem recordar), van anar anant a les universitats i van tornar al poble havent descobert aquestes amèriques, com els nous homes. Alguns amb valors i estimant el poble; altres, no ens enganyem, amb abaloris per als indígenes. I tots, salvant-ne un perquè tots es convencin de ser el salvat, per, una altra vegada, segur que sense voler, però per a més glòria d'ells mateixos, arraconar al racó del racó on ja vivien arraconats, aquells pescadors que quedaven. Els homes i dones que havien fet el poble i tot allò que valia, ja només valien per ser homenatjats i recordats, com es recorden els temps passats, les barques i els temporals que un dia van arribar a les platges, ara plenes de para-sols. I els que ja formaven part d'aquesta nova realitat que havia enterrat l'altra, plorant-la com a tots els enterraments, rebien admirats a una altra nova era, una altra onada de salvadors del poble o no se sap, en cada cas, si baixats de la muntanya Sinaí, sent i volent ser adorats com els nous déus d'or, en comptes d'aquells que havien estat bandejats ja fa molts anys, per salvar el seu record, el del poble i aquells homes, malgrat els nous deu manaments que prohibien adorar als vedells, portats per ells mateixos, malgrat la seva sincera, encara que contradictòria memòria. Confessem-nos que els vells pescadors i el destí del poble va ser traït pels seus fills. Doncs només recordem que Cronos el fill d'Urà va destronar el seu pare i que casat amb la seva germana, es va fer a si mateix rei dels déus, però oblidem que coneixent que estava destinat a ser enderrocat per un dels seus fills, va decidir devorar-los a tots.

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.