Radio Noticias Xornal Galicia
Hoy:
00:00 / 00:00
Vostè, en no saber res d'ell, pensarà que és un no ningú, o que va ser un mitjacerilla, cosa comprensible, doncs en el petit univers de cadascú, aquell de qui no sabem res, no existeix, no ha viscut, ni fumava caliquenyos, ni sabia què era un seitó, molt comú a la Mediterrània, no el seitó, que ho és de comú, sinó un pescador dels d'aquells anys, com tants, que a més d'un fart de feinejar en les lluites de la mar, a sobre, tenia cura d'un hort a terres de ningú, just a tocar del poble, cultivant un grapat de patates, quatre cols i el que donés de si aquell tros de terra a tots els vents, a ple sol, amb més sorra que llavors, si bé, anys després de molta lluita amb la vida, deixada la primera casa de voramar, a la nova casa, carrer Sanjurjo (com no), avui carrer de mar, al quaranta-tres, planta i pis de dalt, a la part posterior hi havia un tancat per a les xarxes, les peces, una figuera esplèndida, unes tomaqueres enganyades i un safareig que servia per a tot el que pogués servir un brollar d'aigua que sortia de l'aixeta, un safareig per treure't la sal i la sorra en tornar de banyar-te a la platja que s'allargava a banda i banda fins a tot arreu i, davant, un mar i un horitzó infinit, tota una glòria, un món magnífic. Tot i aquests banys transcórrer en anys grisos, s'anava deixant enrere la postguerra, faltant molt per oblidar-la i sortir-ne, si s'ha sortit de part d'aquell món. 
      Tot i ser certa la història petita -la gran dels guanyadors sempre és mentida-, explicar els fets de només tres dies, si bé separats, a l'inici de la guerra civil, quan tot era inprovisat al País, amb un govern desbordat i només alguns -amb les venjances i odis acumulats per tantes misèries provocades-, controlaven els carrers. Res no surt del no-res, ni la bogeria. Ja després, cap explicació no pot tenir la repressió i els assassinats vestits de justícia, quan ja van guanyar la guerra, però molts fets, mentre durava, tampoc tenen explicació, tants i tants. 
      Potser per la meva vida i conèixer tantes persones tancades en les seves certeses i en la seva pròpia satisfacció, jo no he estat mai de tancar-me a cap món.
      Sempre el vaig conèixer o descalç o amb esclops. L'única foto que he aconseguit desar, curiosament va ben vestit i amb sabates. Jo, amb les orelles parades, però, com que mai no he estat xafarder, ha estat per dissimular, el que he tingut sempre és bona mirada.
      Estant ben a la vora de casa el Sanatori, va viure els assassinats dels frares hospitalaris que van ser morts a la platja i a Sant Vicens, després del que va passar a l'estació del tren del mateix Calafell. També, fins a haver d'aportar testimoni sobre els fets previs a l'assassinat de l'alcalde Joan Güell, que va conduir als que el van matar a un judici sumaríssim dels que se sabia el acabar, abans de començar. 
      Amb tot, el que em va explicar la meva mare és que -per ser patró, ni pels uns ni pels altres ni abans ni després, amb cap altra inculpació i alhora, contràriament un mèrit, segons el bàndol-, va haver de presentar-se a dalt del poble, a tres quilòmetres de la platja que va caminar sense saber si tornaria, davant d'un comitè revolucionari amb pistola al cinyell, en aquest cas a cara o creu i també sense manies. En ser alguns vinguts de fora, però conèixer-lo tots els presents del poble, la cosa es va acabar ensenyant el meu avi les mans i fent que les mostressin els del tribunal, a veure qui les tenia més treballades de treballar, veient-se, es veu, que les seves tenien mil batalles. Així se'n va tornar cap a la platja com aquell que no deixa res a l'esquena. Ni saber jo res, potser fins a començar els anys seixanta, amb deu anys, fins escoltar alguna història més que portada, sobrevinguda, sense importància, quan la figuera, les tomaqueres, llavors amb quatre gallines, feien ombra a un cossi ple de mabres, molls, pelaies... semblant venir nous dies, que han arribat fins avui. 
 
      Amb el Joan Santacana Mestre, que va fer arqueologia, vam fer junts el batxillerat a l'institut de Tarragona. Un bon jan que amb els anys li va anar creixent el costum de mirar de reüll (Venia a classe i tornava amb el tren a Calafell, una cosa extraordinària), pot ser de mirar per la finestreta si ja arribava a l'estació, o per timidesa. Però parlant de malnoms, potser fos pel nas que el tenia de bona mesura, i el feia mirar de banda a banda (el nasgros), no se sap exactament. El recollit de renoms de Calafell que fa, en ser ell de Calafell Poble, té algunes mancances pel que fa a la Platja, Calafell Platja. La meva mare, Rosa Torres Mestre, tot i el Mestre, no tenia parentiu conegut amb l'aquarel·lista que apareix aquí, Joan Mestre, ni amb Joan Santacana Mestre. El meu avi va ser el tretzè fill d'una família de pagesos de Creixell i, de ben jove, es va fer pescador quan Calafell Platja no existia. Vivien a les mateixes barques amb què pescaven, fins que es van construir les primeres cases davant de mar, on es coneix com a barri de l'Espineta, el passeig que anava al Sanatori de sant Joan de Déu, on el pare porter, el pare Josep, anys després, als nens ens repartia caramels de menta. La primera casa del meu avi, una humil casa de pescadors, era veïna del que avui és el museu Carles Barral, primer, aquells anys, ho va ser dels pares del escriptor. 
      Carles Barral, per Calafell mai no va anar de persona, sempre va anar de personatge. A "Catalunya des del mar", que la va escriure sense aixecar-se de la taula, s'equivoca en parlar del Tercio remitjer (no passa res), com eren veïns, també ho va adjectivar de reüll. Tèrcio, el renom originat per l'avi ve que, amb els anys va tenir dues barques d'arrossegament, perdudes a la guerra, sent quan s'esperava llevant, en preguntar-li els que tenia embarcats si sortirien a pescar, ell contestava que no seria el primer, però que si sortien dues, tots a les barques que sortirien (el tercer, el Tèrcio, el renom) A mi em sembla una manera de mirar-s'ho molt raonable, prudent però encarant els llevants. Alguns dels embarcats llavors, com que faltava gent, venien d'Almeria, alguns per ser familiars o coneguts van resultar venir de Huércal- Overa. Ja de jove, algun em va explicar la seva història. Altres es van fer peons de la Renfe, van treballar en una bòbila del poble, feien caixes de taulons per al peix o qualsevol ofici del que es necessitava, més tard la fàbrica de gel, i ja es van fer del poble. La meva àvia, Bonaventura Mestre, la Ventura, era filla d'una de les només, aleshores, tres masies de Cunit, una masia que jo no tinc cap dubte feia els melons més bons del món. Les famílies llavors guardaven els melons sota els llits de casa, una cosa també extraordinària, pel fet que les cases de pescadors no tenen golfes com la dels pagesos. Una gran dona, una de les persones més rellevants de la meva vida, fàcil d'endevinar per com eren aleshores els avis, no sé ara. No sé si els néts a l'estiu van al poble i troben el mateix aire del mar i les mateixes platges, ni la mateixa llibertat.
 
- Josep Torres (El Tèrcio) i Bonaventura Mestre, van tenir quatre filles: Antònia, que jo no vaig conèixer; la Rosa (de cal Tèrcio), la meva mare, que va quedar la gran; la tieta Ventureta (totes de cal Tèrcio), casada amb el tiet Emili (Miliu), els del llavors El Porró, pares d'un cosí germà meu, Josep Guasch, que de fet, va sortir de La Salle de Tarragona i, podem dir que hi va tornar de catedràtic, si bé de la universitat, al mateix edifici, falta de fa poc; la tieta Antonieta, casada amb el Camilo, van tenir dos fills, crec que Camilo i Josep, de fet, per a mi, uns desconeguts, ja que en morir la meva àvia, la iaia, vaig deixar d'anar per sempre a Calafell.
 
      Jo tinc fill i filla: Joan Llopis Francesch i Esther Llopis Ezeoma, l'Esty, que va néixer a Benin City, Estat d'Edo, Nigèria, ella i jo tenim la mateixa edat, 10 anys, només que jo els vaig fer el 1960. Ara, des d´aquell món que és desconeix, portada a terra nostra, parla perfectament català, castellà i anglès, però, sens dubte, li toca i li tocarà viure totes les realitats paral·leles de la nostra pobra Catalunya, vingudes d'aquells anys que persisteixen.
 
 
Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.
 

 Nuestras noticias son gratis bajo licencia GNU  

  •  Pero deseo colaborar
  • Donación 6 Euros 12 meses  
  •   Sin límite de restricciones
Si no desea suscribirse pero si, colaborar con nosotros.:

 Más información haciendo clic aquí...+

BANERPLAGIOXORNALGALICIA

LAJUSTICIASENIEGAAINVESTIGARAMARSANCHEZSIERRAYMILLANCALENTIYCONDENAALPERIODISTAPORINFORMASOBRESUCORRUPCION

La Injusticia en Galicia: La Persecución de los Denunciantes de Corrupción. Publicación permanente en este xornal  En lugar de ser reconocidos por su valentía y compromiso con la verdad, muchos denunciantes se encuentran perseguidos por un sistema judicial que, paradójicamente, parece proteger más a los corruptos que a los defensores de la justicia.  La Protección de los Denunciantes en los juzgados de Santiago de Compostela: Un Espejismo Legal....Seguir leyendo..+

Llévate esta Noticia en tú Móvil
QR-Code dieser Seite
 

Buscador Hemerotecas Grupo Pladesemapesga en Internet

Si no encuentras lo que buscas, EJEMPLO; " Antonio Suárez Gutierrez de Grupomar y Asturias " te proponemos intentarlo de nuevo desde aqui a través de los buscadores del grupo Pladesemapesga y directamente en la web

En la Hemeroteca xornalgalicia.com. -   En XornaldeGalicia.es Hemeroteca  -   En XornaldeGalicia.es -   En Diario Marítimo -   En Actualidad Ibérica ANAI  -   En Pladesemapesga -   En Tribuna Informativa.  -   En Acción y Transparencia Pública. -    En xornalgalicia.com -   En todo Internet
 

Es Noticia | Calenti |   Grupomar  |   Autrey  |  RealidelPacífico |   P.González   |   Mar Sánchez  |   Acoso  |   Blanqueo  |   Perú  |   Trama Norte   |   Pesca Ilegal