De totes maneres he de dir que sent cert que el meu cosí germà, Josep, em portava dos anys, quan jo en tenia dotze o tretze i ja sabia una mica dels tants per cent i aquestes coses, en asseure'ns a la taula veia que la tia Ventureta li omplia el plat fins a dalt i a mi me'n posava la meitat. Jo pensava que portant-me aquests dos anys de diferència, amb aquests catorze o quinze, doncs, que tenia ell, això no feia el doble dels meus, pensava que potser ja ho entendria quan estudiés les integrals, com certament va resultar

Per contra, sabent la meva mare, Rosa de Cal Tercio, altres matemàtiques d'aquells anys -molts fareu memòria-, com a casa érem quatre, quan es posava, per exemple, bacallà fregit, arrebossat o com fos, a taula, es posaven quatre peces, vuit o dotze, les que fossin, però sempre múltiples de quatre, no és exacte, però era una pràctica natural en la meva mare, no com a les cases d'avui dia que no es mira prim. Així, sense més complicacions, tots sabíem a allò que tocàvem. Si amb la meva germana, a un li sobrava o no en volia, ens ho dèiem i ja s'entén, tot anava amb naturalitat.
Amb el Josep, acostumat a aquelles altres matemàtiques, jo veia que els palos de nata, a casa meva, se'ls menjava sense, ni tant se val, cap tant per cent, i tornavem a ser, o ho semblava, per l'efecte, a casa seva (que ho era), i va ser quan jo vaig començar a entendre d'asimetries, el que es diu falta de proporcions equilibrades entre el A i el B, les parts d'un cosa, aquestes integrals de la vida.
Després va venir el número E, que per molt que m'esforço, jo me'l miro, me'l miro, i jo segueixo veient una lletra, malgrat la bona voluntat de donar la raó a tothom, però això de la lletra , crec que ho haurien d'explicar millor.
Doncs resulta que la meva tieta em preguntava si havia dinat, jo feia els meus càlculs i em preguntava a mi mateix: per què m'ho pregunta? Li deia que sí, que ja me n'havia donat la iaia, aleshores me n'anava a casa de la iaia, i aquella dona extraordinària em tallava una llesca de pa, d'aquell pa, i me l'amania d'oli. Van haver de ser llavors en aquells dies, quan em vaig passar a lletres, oblidant-me d'aquelles incògnites, o a compaginar les lletres i les incògnites.
No he estat mai partidari de les especialitzacions, malgrat els seus avantatges pràctics, pensant en els qui reben atencions d'un especialista, penso que les persones han de ser o haver estat, dues coses a la vida, com a mínim. En el meu cas, es podria dir que he matat el gat, o potser tingui més vides. Comandant de submarí i aquarel·lista, dir missa i tocar campanes o atracador de bancs i pianista, per dir alguna cosa, el cas és que les persones s'han d'obrir a tots els mons, tenir amplitud de mires i geografies, també les humanes. Els que es dediquen i saben molt d'una cosa, exagerant per entendre'ns, algunes eminències, alhora tendeixen a unes limitacions en allò que no és el seu camp, algunes fins a arribar a ser uns sabates, amb l'agreujant que, per ser precisament admirats i reconeguts pel seu ampli saber (especialitzat), s'atreveixen, per aquella excel·lència, a dictar sentències i opinar de tot, per moltes vegades, urbi et orbi, i amb la seva benedicció, dir ximpleries.
En el temps del batxillerat, ell anava a la Salle de Tarragona, intern (engaviat), i jo a l'institut, ara el vell, el de la Rambla Vella, lliure com un ocell, sense gàbia. Molts diumenges ens trobàvem i ens en anàvem al cinema de la mateixa Salle, a l'últim pis del mateix edifici que després ha estat la Rovira i Virgili, on va tornar de catedràtic. Ens empassàvem les pel·lícules del Juan Bosco i qualsevol altres, totes moralitzants, sent que si es donava el cas d'haver-hi un petó, ho sabíem perquè es notava el tall, no perquè el veiéssim, no fos cas que es digués, que no germans, dels hermanos, que tenien un cine porno.
On anava, és que en una garita, en un quiosquet, que hi havia al entrar a la mateixa sala del cinema, ens compràvem dos entrepans de barra, de sobrassada, i allà sí, sortien per la finestreta sense cap altre mirament, que ja te'n podies anar a veure els petons inexistents d'aquells anys, o patir amb els leprosos de Molokai, mentre el món ens deixava anar fent amb el berenar.

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.