Calafell Platja. Era una altra vida i altres estius. Aquesta cuina ve d'aquella / Joan Llopis Torres

No es tracta de res de la Guia Campsa. El compromís és la memòria, els records. Avisant que no hi ha cap cronologia. Un plat és igual quan es cuini per ser apreciat, si bé aquí, els meus senzills records, i només per citar els tiets Emilio (Guasch), del Porró, i del Camilo (Torà) que jo finalment, l 'anava a veure al port de Vilanova, a la barca, quan el trobava. Lluny aquells dies, les dones a la platja, quan no tornaven les barques en un fort temporal, entre forts vents i les onades colpejant la platja, volent ser escombrades per la pluja i la sorra, es preguntaven angoixades si s'haurien resguardat a Vilanova. Ni els temps en passat o present em preocupen en cap cas, ja que recordar és viure en present allò que cadascú hem viscut, fins que ningú no recordi. Aleshores sí, llavors no es recordarà cap passat, sinó que tot haurà passat. Una altra cosa és recordar per escalfar els sentiments per aquells temps, estant en aquestes mixtificacions d'avui dia tan absurdes que serien als ulls d'aquells homes, que potser no miressin tan lluny, però tenien l'encert clarivident per a la vida senzilla i propera, la família, pescar, el poble, tenint l'horitzó del mar sempre als ulls, i present la seva dignitat.

Cal Dimoni, cal Sereno, cal Tèrcio, ca l'Adela, ca l'Adelaida cal Pepet de l'Agneta, cal Pau de l'Agustina, cal Batalla, ca l'Aleu, ca l'Ardet, cal Babtista, cal Biel, cal Burro, cal Cama-sec, cal Cap Bufó, cal Caparrut, cal Carabasses, cal Pau Carreter, cal Caselles cal Cendra, cal Didid... I un seguit que es poden posar en un altre lloc, recollits en una extraordinària tesi doctoral amb més exhaustivitat de dades, que també honrarem amb més amplitud.
Puc assegurar, ho estic veient, que jo he vist fregir els calamars a la romana d'un en un, per a una tapa, en una paella de cinc dits. Encara sento l'olor. No només són els fets, són a la vegada, o per si sols, les olors i els colors, o el vent o allò que recordis o allò que et faci recordar, a vegades sobtadament. Un calfred ara et porta a un altre, i a aquell lloc que només tu recordes, perquè els records són només teus, de cadascú. Crec que el tiet Miliu era qui cuinava a la barca quan encara era pescador. Els pescadors cuinen amb sopa prisa i cuinen de maravella, per fer, tot pescant, la feina. Em va explicar, sent jo nen, que per encertar les galeres hovades, ja que quan estan cuinades pot no veure's la línia vermella de l'esquena, que, quan estan crues se'ls arrenca una pota, i així després només has d'anar escollint les coixes, sense que ningú s'assabenti del perquè tens tanta sort.
Com menjar molts dies seguits patates o fideus amb peix, cada dia diferents, un dia patates amb pop, un altre amb canana o sèpia, suquets de bonítol o del que fos, amb allioli, sempre negat el suquet just abans del darrer bull, quina meravella, no ho explico bé perquè jo no en sé prou. El que sí sé, és que aquella era una manera de viure. Anar a l'estiu a dormir a les dues o a les tres, tancant el Porró,
o mès tard, el que s'aixecava a les sis, normalment el Miliu, feia la migdiada. Es treballava molt aquells estius.
No he vist mai a ningú treballar dues jornades en un dia amb tanta fortalesa com a la tieta Ventureta.
A Vilanova, jo m'estava a la pensió Lys, però com que feia vida a casa la iaia, gairebé bé no hi dormia mai, me n'anava a Calafell. Molts dies me n'anava al port per la riera de la Pirelli, i si encertava l'hora, encara que jo ja havia dinat a la pensió, tornava a dinar, era inevitable, només havies de recordar la inevitable mortadel·la de l'amanida de la pensió, per seure a menjar una altra vegada, aquesta de debò; també amb patates, això és clar. El ranxo, tots de la mateixa cassola. Com el marmitako al país basc, que ve també d'aquí, tots a dinar de la mateixa marmita.
La iaia (la Ventura) em feia el sopar cada dia, tant si em quedava a Vilanova com si no. Jo li deia: iaia, no em faci el sopar, que molts dies no vinc, ja menjaré alguna cosa; no pateixis, fill meu, que no costa res, em deia. Eren altres temps i no sé si una altra classe de dones. La veritat és que pel que fa als pantalons, quan s'acostava sant Pere, ella sempre em regalava unes calces. Sí, era una altra vida i altres estius.

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.