Quan llavors la meva dona, em deia que només els molt pobres menjaven al carrer, a Benin City, una de les ciutats més antigues d'Àfrica, en un d'aquells llocs que amb un para-sol o resguardat per taulons de fusta desballestats i unes cadires, totes coixes, o un exigu banc de fusta, amb un terrible sol i una humitat que no et deixava escapatòria, més que aquell pobre racó separat per passar una estona i menjar l'única cosa que preparaven, unes extraordinàries panotxes de blat de moro tou, quan era temporada. Jo sabia que allà només hi anaven gent humil i ni tan sols hi acudien els que dissimulaven de ser-ho. Només algú que parava el cotxe i sense apagar el motor ni baixar-se, demanava les panotxes i se n'anava.

On jo m'estava, on vivia,
vaig fer amistat amb un musulmà que feia humils treballs de jardiner i esbrossava el que li deien. En els anys que el vaig veure, no li vaig conèixer cap altra roba que la mateixa tunica, una sotana que sempre duia, gastada i ja oblidada de qualsevol color, si mai n'havia tingut. Un home alt, sec. Si encarnava alguna cosa era la misèria. Podant, va caure d'un arbre i es va trencar un turmell. Jo estava de viatge i ho vaig saber en tornar. A Nigèria, si no treballes, no cobres, i no hi ha assistència mèdica ni medicines si no les pots pagar. El vaig anar a veure a casa seva, unes ruïnes abandonades, sense mobles ni finestres, no cal dir que sense aigua corrent ni llum. Hi havia la seva dona i que jo veiés, tres criatures que corrien per allà, entrant i sortint de la casa. Ell s'estava estirat entre unes flassades amb el turmell embolicat amb uns draps. No vaig saber de cap cura raonable. A la cara, tot i que no es va queixar en cap moment, se li veien les fiblades, un dolor insofrible que ell suportava, no sé si religiosament o per tranquil·litzar la família. Aquí vaig començar a admirar aquest home. Vaig preguntar a una farmàcia i li vaig portar algunes coses. El temps va passar i, de vegades somrient, però jo el veia com un home seriós, va tornar a fer de jardiner, i a fer el que feia abans, però ara anava coix.
Fugint de la mateixa angoixa del tròpic, del sol d'aquell racó de Nigèria, allà a l'ombra on m'agradava asseure'm, el vaig veure anant per l'altra banda de carrer i el vaig cridar. Després de les cortesies que allí són obligades abans de dir una altra cosa, li vaig preguntar si ja anava millorant i, en parlar, encara que fossin només uns moments, li vaig oferir perquè se les emportés un parell de panotxes, que vaig demanar me les emboliquessin en unes fulles de diari, doncs estaven calentes de les brases, i les hi vaig donar. Posant-se la mà al cor i amb un agraïment que jo no havia vist mai, i mai més tornaré a veure, em va dir que me n'acceptava una i que m'estava molt agraït, que l'altra li donés a algú altre o a alguna criatura de les que estaven per allà, que molts no tenien prou menjar, es va acomiadar i se'n va anar.
No crec necessari dir res sobre l'admiració que tinc per la dignitat amb què viuen moltes persones malgrat la seva pobresa i el dolor de no poder donar a la seva família tot allò que voldrien, ni l'indispensable, i, al contrari, el menyspreu per la supèrbia dels qui no coneixen el món on viuen, o prefereixen ignorar-lo.