Els, diguem-los, “pecats humans”, contràriament al que ens diuen i ens volen fer creure, ens perfeccionen. Això, un cop acceptades les nostres imperfeccions, el reconeixement de les nostres limitacions.
Tots els precs haurien de començar amb un "Pobrets de nosaltres que, gràcies a Déu, existeixen, per a la nostra sort, els pecats", i, a partir d'aquí, cadascú ja dir la seva.
Es veu -mai millor dit- que als ulls hi tenim unes cèl·lules que veuen unes uns colors i unes altres en veuen d'altres, de manera que unes -passa així als dos bàndols- no poden veure els que veuen les altres, unes veuen el verd i les altres no, ni saben -només el coneixen d'oides- quin és aquest color que no veuen. Cosa que nosaltres podríem pensar que és una cosa lamentable, quan és una gran sort. Quan les que el poden veure, veuen el verd o un altre color, s'ho callen, no informen, només que donada la seva vanitat, no poden aguantar i és llavors quan totes presumeixen davant de les altres, que han vist aquest color. Aquestes altres, per enveja, es queixaran revoltades amb grans i sorolloses manifestacions al cervell, i és així com aquest s'assabenta que allò vist és de color verd o qualsevol altre color. No directament assabentat per les que l'han vist, sinó per causa de l'enveja de les altres i per les seves queixes. Les reclamacions el que pretenen és augmentar les nostres capacitats, fet que no passa amb la complaença que, suposadament, és una virtut. Aquesta manera de fer, fonamentada i originada en les incapacitats humanes i les seves limitacions, en les nostres conductes menyspreables, en disputes freqüentment irascibles, gens raonables, si no, mostrant l'odi o el que sigui que els uns tenim contra els altres, apareixent totes les nostres baixeses i misèries, és el que anomenem, a la pràctica, en el seu dia a dia, aquest benefici que anomenem democràcia.
De manera que no hi ha autoengany aïllat, pelat, sec. Només la pomera bíblica va donar una sola poma, en el cas que fos una pomera, en el cas que fos un arbre.
L'autoengany ve d'haver mentit i ens hagin cregut, doncs, perquè sigui perfecta la mentida, el que menteix ha de creure's a si mateix, i tots fer-ne una veritat. Primer que et creguin, per aquest ordre.
Ningú no veu sencer l'arc de Sant Martí, però tots sabem que en un dels seus extrems hi ha una olla de fang plena de monedes d'or i en l'altre un fava, però tots discrepem de quin és cada extrem, on és la fortuna.
Quan diem una mentida i se la creuen, convertim aquesta mentida en veritat. Veritat que, per tant, és tinguda com una cosa certa. I vivim com si ho fos.
Com que els rius segueixen aquestes aigües confuses -en el curs del riu per no tornar enrera-, es produeixen fenòmens no tan simples en aquestes aigües. Sent que les relacions amb aquells a qui es menteix -la gent propera amb qui et relaciones- no segueixen aquest corrent, es mantenen a les aigües arremolinades en un racó, en un braç mort del riu, llevat que altres crescudes, altres mentides, sobre les mateixes aigües en aquestes pressions -per això giren sobre si mateixes- les facin seguir aquests corrents novament, i cada vegada creixent la tempesta, riu avall fins i tot amb el soroll i arrossegant tot al seu pas, ho empenyen tot sense saber de les seves conseqüències, fins i tot un mar que ja no sap res del riu, perdent-se el corrent en altres corrents, oblidades aquelles mentides, no aquestes conseqüències, sobre les quals ara naveguen ignorants altres veritats que ningú sap si són veritat, deixant les coses de ser iguals a si mateixes, ni molts saber els qui són ni on van, arrossegats per algú o altres.
I com sigui que els vents com el fred, sempre volen les calmes temperades, novament es reprodueixen les mentides que enganyen les veritats en un intercanvi de calmes i tempestes huracanades que no acaba mai, per les mateixes lleis del riu, dels mars i les de la nostra naturalesa.