Radio Noticias Xornal Galicia
Hoy:
00:00 / 00:00
És inadequat voler per al present el mateix passat, o anar del després a l'abans, a l'inrevés falsejant la història, en tots dos casos sempre per interès, com sigui, sent que el temps discorre en una sola direcció, la resta és memòria.
Que aquests dies vagi tot regirat, reiterant la Història una vegada i una altra, sense que serveixi això per res ni hi hagi cap lliçó a extreure, no serà per culpa dels bars, i haurem de reconèixer que sempre ha estat així, recordant alhora que la pobra Espanya –no n'hi ha cap de rica– està vertebrada, diguin el que diguin, pels bars. Sense els bars, resulten els nostres carrers, com les nostres places, abandonades a la seva sort, sense sentit més que un lloc de pas o, potser amb algunes honroses excepcions que aquí es defugen, per escapar els veïns corrent a casa seva com si plogués.
Caminem entre els blancs i els grisos. Potser hauríem de tornar als trens arrossegats per màquines de carbó, els xiulets i les columnes de fum retallant, un darrere l'altre, horitzons de penúries. Aleshores es dormia als trens pel cansament del viatge i pels malsons de la vida als vagons que es feian finalment familiars i acollidors, enmig de fardells i fum de cigarretes barrejat amb carbonissa i el fred que sempre venia de cara ; ara s'oferien, de manera absurda i per a un futur etern, delirant, passatges per a rics i pobres enlluernats, que anaven, aquells, com sabem ara, de pressa enlloc i, per presumir, a Madrid, que insisteix en el disbarat de voler ser totes les ciutats i tots els destins, persistint a governar-nos a nosaltres i a altres pobles benvolguts contra la nostra voluntat, entre difusos paisatges -paisatge i horitzó són sinònims de futur-, sense saber que el futur, això que es troba en tombar la cantonada, no existeix, i que l'únic nom que té el futur, per no existir, és futur.
Resulta que, per al futur, per paradoxa, com si donéssim la volta a un rellotge de sorra desconcertant, com en totes les crisis universals, esperem ara el passat, com si no hi hagués propera estació on arribar, encara que sigui amb retard, no només amb desencís, encongits en una desesperança universal, ja que –com si no sabéssim que les crides a la unitat, davant dels infortunis com l'actual i de sempre, les fan aquells que volen descaradament apropiar-se dels esforços socials per atribuir-se'n el mèrit i quedar-se el pa– no deixen de dir-nos que ho aconseguirem tot plegats, ningú sap el què, patriòticament, per l'orgull de ser avui això i demà allò, com si no sabéssim el que som, i el pitjor, com si no sabéssim el que són i els seus horaris de matinada ("qui són aquesta gent?"), gairebé militarment, ja que estem en guerra o, almenys, utilitzant termes bèl·lics, cosa que tant els agrada, units, havent desaparegut la individualitat i menyspreant els camins perduts i, segons evidencien, prescindibles, l'entreteniment dels burgesos avorrits o exaltats, la bellesa que no ha creat la natura: les arts, la cultura, aquestes coses en què en aquell futur perdut volíem també per a tothom. Com si la destinació de cadascun de nosaltres fos transferible a qualsevol altre i no fos només la nostra. Qui vol cuidar coloms missatgers al terrat si no té on enviar-los! Però, alhora, quan aprendrem que estem sols! Siguin doncs les cases, per definició, un lloc on amagar-se de les pors i de la intempèrie; i els bars, la metàfora de la vida corrent, amb els sorolls de diari, tots diferents, l'ordinària, sense heroïcitats juntament amb extraordinaris actes de responsabilitat col·lectiva i individual, l'honrada i respectable, de la vida vulgar, covard, amb la tan estimada rutina, sense ordres ni alarmes dels que són arreu discriminadors i assassins de qualsevol ànima.
Soltzhenitzin, a "El Gulag", diu que quan tothom passi gana, ens preguntarem «On ha anat a parar el nostre pa?», i, potser, ja no caldrà preguntar-se: De què sóc culpable? («Queda vostè detingut!» – «Jo?», «Per què?»; -«Ha donat vostè fora de fila!»– «Jo?». «Per què?»); tampoc, encara que això obliga a la història: De qui és la culpa? Ni tan sols quan, com ara mateix i per sempre, nosaltres i les institucions, tots visquem d'almoina. No hi ha res estrany que l'única discussió i l'únic que importa és el repartiment de les engrunes, desconfiats, compartir en una societat de pobres, des d'arrogants institucions sense prestigi, la misèria i la tristesa: «És una gana estranya quan no hi ha guerra ni sequera». Com és estranya la perseverança a buscar una relació moral entre un acte que no existeix i les seves conseqüències, tret, com sempre passa, falsejant la veritat per trobar una justificació a la culpa, que desapareix als ulls de la gent quedant la individualitat desemparada entre les potes d'aquests cavalls, i l'individu arrossegat sense defensa («Vostè ha d'acompanyar-nos!» –«Jo no he fet res!». «Per què m'aturen?» –«Això ja li ho explicaran més tard!». «Obeeixi!»).
És inadequat voler per al present el mateix passat, anar del després a l'abans, o sense sentit falsejant la història, en tots dos casos, sempre per interès, com sigui, sent que el temps discorre en una sola direcció, la resta és memòria. Que una societat amb magnífics col·lectius i agrupacions no la converteixin –fins i tot a l'esplèndida gent i precisament per ella– en un ramat d'ovelles (amén). Resulta singular –no sigui entre els nostres balits– que des del suposat progrés, des del futur, es vulgui tornar al passat i tornar a començar, favorablement ara, coneixent el que vindrà, si calgués amb rogatives, fets miraculosos, oficis, litúrgies i processons, que tot arribarà, o el que ve, que serà el mateix si no hem arribat ja, des de la suposada esquerra social i política o des de la dreta, sigui més o menys repugnant, sent tot el mateix, ja que tot té paral·lelismes i simetries, és a dir, la mentida a dojo és arreu. Sent cert i sorprenent que el món no s'ha acabat mai malgrat els auguris i les infinites possibilitats que s'haguessin acabat els dies, inclòs l'atzar, amb judici innecessari o sense, perquè ja sabem que, en tots els judicis, sense error de percepció, indefectiblement i per a la indecència, l'únic culpable és el jutge.
Anem amb compte, ara més que mai ja que, sobretot, davant de greus alteracions, per al nostre bé, els líders, fins i tot els pares de família també ho fan, i les mares, és clar, ens alliçonen tant uns a tots, i els pares ho fan amb els fills, sobre allò que és correcte i convé que en comptes de societat plural i d'una família amb fills lliures que entenen la seva pròpia realitat, el que fan és, en molts casos, convertir-nos a tots en una secta ensinistrada que , fins i tot acceptant la seva bona fe (que ja és d'alguns acceptar), al final resultin (aconsegueixen) aquells balits del ramat que moltes vegades són directament silenciats (malgrat ser senzills balits), i altres voluntàriament silenciosos. I el pitjor, molts amb el cervell rentat o sense, obedients i conduïts, satisfets entre la multitud per ser multitud, ja no hi tenen res a dir, ni un balit.
Quan del futur només queda el blanc i negre del passat (aquells trens de fred sense horitzó en un paisatge desolat), no dir res, i només hauria de quedar l'oblit, i quedar en un aire buit l'absurd, si de cas , com l'única cosa comprensible.

 Nuestras noticias son gratis bajo licencia GNU  

  •  Pero deseo colaborar
  • Donación 6 Euros 12 meses  
  •   Sin límite de restricciones
Si no desea suscribirse pero si, colaborar con nosotros.:

 Más información haciendo clic aquí...+

BANERPLAGIOXORNALGALICIA

Buscador Hemerotecas Grupo Pladesemapesga en Internet

Si no encuentras lo que buscas, EJEMPLO; " Antonio Suárez Gutierrez de Grupomar y Asturias " te proponemos intentarlo de nuevo desde aqui a través de los buscadores del grupo Pladesemapesga y directamente en la web

En la Hemeroteca xornalgalicia.com. -   En XornaldeGalicia.es Hemeroteca  -   En XornaldeGalicia.es -   En Diario Marítimo -   En Actualidad Ibérica ANAI  -   En Pladesemapesga -   En Tribuna Informativa.  -   En Acción y Transparencia Pública. -    En xornalgalicia.com -   En todo Internet