Sílvia Orriols d'Aliança Catalana ha manifestat la seva admiració per Netanyahu. Jo, decebut de Catalunya, tornat després de viure molts anys a l'Àfrica -trobada una societat -la gent- confosa entre una supèrbia pròpia de la ignorància, creient, sense cap motiu conegut, ser autoestima-, sense cap esperança, no puc entendre que del nostre poble i amb la nostra història, pugui sorgir un corrent que fraudulentament se li digui ideologia, a allò que no és més que una altra confusió entre un ramat de cabres i la que diu ser pastora, creient que la millor manera de ser'ho és estar com una cabra. La perversió del llenguatge és un engany que obté uns èxits sorprenents, per això aquesta manipulació és cada dia més descarada, sense límits ni cap correcció que ens ha portat a la barbàrie ideològica, o, més ben dit, a succedanis que no contenen cap ideologia. Allò que hauria de ser guia d'algun futur, no serà res més que persistir en aquest menyspreable autoengany, com a poble, al no-res. Jo no puc arribar a cap altra conclusió que pensar que al Parlament i al Govern de Catalunya, vist en conjunt, en aquesta infrapolítica, ja no hi ha catalans, que l'aire que es respira a les nostres institucions ens és aliè, que els que representant-nos diuen servir Catalunya, potser per aquesta intoxicació, serveixen exclusivament a la servitut, sense respostes, amb mentides i a ells mateixos, pasturant.

Amb "l'1 d'octubre ens van atonyinar", ja tenim complaença per a tres-cents anys més, i allargant-ho una mica i amb bona voluntat, per a cinc-cents anys. 

Donat el baix nivell dels nostres polítics (menjar, beure, passar-ho bé i figurar, i res més), estem en mans i sotmesos a l'administració pública que és l'única i veritable política, resultat de les seves miserables tambè polítiques que les governen, lamentablement dirigides alhora i des de dalt, pels mateixos personatges i els seus criteris, normalment amb molt poc bagatge personal, corresponent i paral·lel a la seva superbia, amb rutinaria preocupació pel benestar social, quan només és el seu esforç per sobreviure i perpetuar-se amb els seus privilegis. La primera funció de l'administració pública és defensar-se a si mateixa. Una altra cosa, que no hem de confondre, són els funcionaris públics, en molts casos extraordinàries persones, sense amagar que per mimetisme s'assimilen progressivament a aquests dirigents que administren el resultat de les polítiques que patim, només administració, sovint lluny de les necessitats dels administrats, de les persones. Per posar un exemple, podem observar l'educació pública.

Els mestres, per les polítiques que han d'administrar -no oblidem que són funcionaris públics i estan sotmesos a l'administració pública-, i veient els resultats del procés educatiu a les nostres escoles, només podem qualificar-lo de desastre generalitzat, assenyalant en gran manera aquells mestres excepcionals que malgrat aquesta situació i precisament per això, resulten admirables, d'altres no. Semblen oblidats els continguts educatius, és a dir, els coneixements, oblidada la memòria mai més ben dit, com a part de la intel·ligència, i, per afegit, menyspreant l'esforç, les conseqüències estan a la vista, baix nivell a les escoles. Per corregir-ho, els mestres, dirigits per aquella política que sembla subversiva, caminen en sentit contrari a la solució sotmetent-se a més administració, més seguiment dels alumnes, engrandir els registres administratius, satisfer les exigències de l'administració que els dirigeix, paperassa, registres i controls, no es tracta doncs d'ensenyar i fer-ho millor. Tot acompanyat de la recerca dels culpables de la situació i de tots els seus dèficits, que naturalment l'administració troba fora de l'escola, a la mateixa societat i, el que els és més socorregut, als pares, terreny fàcil de criminalitzar, i per això més vergonyós.

Els mestres semblen buscar l'admiració dels pares com un dret perpetu inherent a la seva professió (a Catalunya l'admiració dels pares als mestres és una tradició, encara que de vegades només és en defensa pròpia i per no estigmatitzar-se, recordant l'escena i l'esperpent de l'alcalde, el guàrdia civil, el capellà i, quan n'hi havia, el farmacèutic i, expulsats els represaliats, el mestre falangista), canviats els decorats hi ha arguments que persisteixen, quan l'única cosa que haurien de pretendre és el reconeixement de la seva feina, això en el cas que fessin bé aquesta feina.

Tampoc els mestres es queixen formalment de les directrius i protocols a seguir que reben de la seva administració, es limiten a complir-les i les seves queixes ho són en privat i sense llera, per tant inútils i perpetuen i validen el sistema. Els col·lectius i la societat catalana sotmetent-nos sempre, no sabem donar resposta a cap opressió, sigui exterior o provingui de nosaltres mateixos, i sempre amb justificacions que no se sostenen amb una simple ullada, moltes vegades esperpèntiques, quan no xocants i de vegades insultants sense justificació, però tergiversant aquestes penúries, des de les escoles, amb contínues comunicacions que són, i no una altra cosa, propaganda vergonyosa que, si fóssim capaços, almenys ens hauria de fer reflexionar durant aquests tres-cents o cinc-cents anys que tenim per davant fins al dos d'octubre.

Si la història de Catalunya que s'escrigui en el futur, resulta de les cròniques diàries que alhora resulten del que actualment s'anomenen el relat, quedarà tot plegat una bonica novel·la de ficció que, per fer riure, tindrà tots els capítols repetits sense fi, com a la novel·la de Woodhouse on tots els que sortien a cantar a l'escenari cantaven, per a desesperació còmica del públic, la mateixa cançó. 

No vull pensar què passarà al novembre, després del dos d'octubre imaginari per venir, el dia que reconeguem el que som, quan realment comenci el fred.

Jo crec que els que diuen que el Procés ha portat la polarització i l'enfrontament de la societat catalana, o bé estan de broma -cosa que seria preferible-, o no saben de què parlen. Més enllà que les societats –i per tant la política–, sempre han estat binàries. A Catalunya, els darrers anys, des del vodevil a què ens van sotmetre quatre pocavergonyes arreplegats, uns amb ingenuïtat imperdonable, i altres, personatges menyspreables, sinistres i un panxut fart d'olla, tots plegats van suspendre l'aplicació del resultat del referèndum, i vam veure la llufa i el decorat de la comèdia -Jo voldria que m'expliquessin aquests que en tenen el dret d'autor, per què van muntar aquell tinglado i per què van rebre mares i àvies, com a metàfora en carn i ànima de Catalunya, cops de porra-, aquí no hi ha polarització, ni hi ha parts ni partidaris enfrontats, ni res, ni hi ha més història ni se l'espera. Aquí el que ha quedat és una Catalunya que si hagués pogut ser, ha quedat morta, sense signes vitals, sense alè i només fent veure ridículament que sobreviu, arrasada com un paisatge de cendra i no cal dissimular, que no cal.

Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo.

Alcanar / agost - 2025