Diuen que els bons mariners passen els temporals a la taverna. Jo he navegat prou per estar-hi d'acord. Des d'un dia amb 8 o 9 anys que l'avi (el Tèrcio) em va embarcar en un bot per anar al calamar, amb la bona sort que només posar el bot a l'aigua, després ja no destorbaria més, crec que abans de passar el sec, ja estava marejat, em van tornar a la platja, em vaig quedar assegut veient com anaven entrant al mar entre les onades que en perdre fons s'anaven aixecant, fins arribar desfetes als meus peus. Després d'una estona de mirar el mar sense que ens reconeguéssim, narinan, me'n vaig anar cap a casa, després d'aquest primer èxit mariner. Més endevant, amb el temps, amb el mar, vam fer una gran amistat. Narinan, perquè el primer barco de vela que vaig tenir, un veler danès de poca eslora, es deia Narinan (Després, tots els meus barcos es van dir T&Ventura, Tèrcio i Ventura), a Girona, el narinan el fan anar per dir xino-xano o anar fent, sense neguit. Sense tenir ni tan sols el patró d'esbarjo, me'n vaig anar a Maó, i en aquell dia em va sorprendre que en aquella costa nord de Menorca, també a barca parada, a diferència d'aquí, pescaven a ple sol del migdia, amb un para-sol de colors que jo em deia si no serien alguns anglesos fent l'anglès, que no se sap mai ben bé a la vida, el que fan. No sé si és per això que a mi em resulten, tret d'uns quants, força desagradables, sobretot des del dia que vaig saber que parlaven anglès. Els anglesos tenen moltes ocurrències. En tot cas, millor llegir-los que tractar-los. Els que no tingueu experiència amb els anglesos, només amb què mireu el Carles III, ja us quedarà tot clar sense que calgui res més, tot de cop. Dic això de la taverna per parlar una mica de la taverna del Puça. Res semblant a una taverna de contrabandistes ni gent perillosa, al contrari, es veia al entrar una sala sense gaire llum amb unes quantes taules, amb una curta barra al fons enganxada a la paret de la dreta, i oberta per l'esquerra també per entrar al que deuria ser el rebost, i poca cosa més. Abans d'entrar, es podia veure molts dies el Samulero assegut a les escales que pujaven al cinema pel darrera, després la fàbrica de gel. Ho faig amb la memòria d'aquell nen encara molt petit, i ho explico només per anomenar el nom del Puça, que es deia, crec, Ramon Ricart Dalmau.
Lee más: CALAFELL PLATJA: EL TIET CAMILO I LA TIETA ANTONIETA / joan Llopis Torres
És obvi que tots els que hi vam conviure ho vam veure segons la cadira que ens va tocar asseure, i no només això, sinó segons els dies d'aquests records tan propers per l'afecte, i tan llunyans, cada vegada més lluny a mesura que se' n van els que recorden, al seu torn, quedant aquests com els anteriors a l'oblit; aquells dies sense tant de colorí i atrezzo després portat pel turisme, rebut i celebrat per tots, en aquells anys dels Plans d'estabilització, quan aquella societat sortida de la postguerra, volia sortir de tanta misèria -tantes misèries de tota mena-, a partir dels anys 60 aquest turisme que la va omplir de diners i miratges, a un poble que era de pescadors i seguia amb la seva vida, aquest canvi encara celebrat per molts motius, raonables tots, va pagar un alt preu en molts altres sentits per aquella olla d'or, va destruir el que hagués estat el natural succeir d'un poble per convertir-lo, malbaratat segons alguna mirada, que tot i acceptant allò inevitable i celebrar els béns que aporta la riquesa, lamenta la interrupció brusca d'una vida que es vivia, per viure'n una altra. D'un poble de pescadors a un poble turístic. La contradicció era a cada cantonada. Voler preservar aquell poble i la seva memòria, mentre pel mateix ocàs, tots els que lamenten tanta pèrdua, després compten amb avidesa a casa els diners guanyats per la venda. Es plora mentre es complau per la fortuna. És entenedor i va ser inevitable. Així és la vida.
Sense llegir aquest escrit, tots sabem la resposta, tant si ens hem dit a nosaltres mateixos que sí o que no. Ens hem contestat segons qui som, segons siguin les nostres conviccions, segons la nostra religiositat, o per causa de no tenir cap fe ni pràctica religiosa. I aquest és (segons el meu parer, això quedi dit) l'error. No és un error qualsevol.
- Categoría de nivel principal o raíz: Opinión
- Categoría: Joan Llopis
Nuestras noticias son gratis bajo licencia GNU
La Injusticia en Galicia: La Persecución de los Denunciantes de Corrupción. Publicación permanente en este xornal En lugar de ser reconocidos por su valentía y compromiso con la verdad, muchos denunciantes se encuentran perseguidos por un sistema judicial que, paradójicamente, parece proteger más a los corruptos que a los defensores de la justicia. La Protección de los Denunciantes en los juzgados de Santiago de Compostela: Un Espejismo Legal....Seguir leyendo..+
Llévate esta Noticia en tú Móvil |
Buscador Hemerotecas Grupo Pladesemapesga en InternetSi no encuentras lo que buscas, EJEMPLO; " Antonio Suárez Gutierrez de Grupomar y Asturias " te proponemos intentarlo de nuevo desde aqui a través de los buscadores del grupo Pladesemapesga y directamente en la web |
|