Catalunya intenta sobreviure sobre allò que molts, la gent honrada i de bona fe, encara creu enganyada per l'aire que respirem, és una terra consistent, una terra ferma, però ja no és altra cosa que aquelles sorres que engoleixen tot allò que les trepitja.

El nostre miratge està dibuixat en un horitzó inexistent, una il·lusió edificada sobre la nostra memòria i sobre la mateixa il·lusió que afirmant-se persistentment a si mateixa, contradictòriament, nega el miratge. No neguem que de vegades el que és irreal i no aconseguim, es fa cert i assequible una mica més enllà, fins i tot amb aigua i palmeres, una mica més lluny, l'oasi. O potser és una altra nova il·lusió, sent sempre la mateixa, que ens empeny a caminar sota aquest sol implacable del nostre desert de sobirania, que només és sorra, sense destí.

El fonament il·lusori és creure encara que Catalunya viu sustentada sobre un lligam de famílies de classe mitjana, de classe mitjana baixa per ser precisos, com les de tota la vida que coneixem els catalans, les que podem reconèixer com a famílies endressades, les que són de sempre i volen ser bones persones. Les que encara creiem que fan fricandó com a mínim un dia a la setmana. Moltes amb una tieta que hem condemnat a ser soltera i tenim vivint a casa perquè ens faci en silenci les feines de vegades humiliants, sense queixar-se i sempre es mostri agraïda, cuidant-nos les criatures perquè “li encanten les criatures”. "A la tieta li encanten les criatures". Hem de pensar que d'una manera o altra ha de pagar allò que es menja.

Som un poble que commemorem i rememorem la nostra història perquè no tenim res a celebrar. Busquem a les golfes les nostres fotografies antigues i no ens volem adonar que fins i tot les més recents que puguem estimar són en blanc i negre, de gent de la que ja no recordem els noms, tota desapareguda. O fem, també a les escoles, un recordatori un dia a l'any, com també es fa un dia a l'any recol·lectar a mà la collita. Aquesta és la valoració que fem de la nostra història i del nostre destí. Som un poble d'ordre i racional. El nostre destí serà sempre  la propera commemoració, sempre repetida, visitar les golfes de la nostra memòria de tant en tant i vigilar la tieta que vigila les criatures. Això, mentre esperem la terra promesa que ja hem pagat per avançat i seguirem pagant cada any, fent rics als nostres propis intermediaris i sostenint allò que ens empeny a seguir caminant en un desert inacabable, a fer-nos caminar a unes famílies que ja no existim.