EL BULULÚ / JOAN LLOPIS TORRES

Información
Joan Llopis 16 Junio 2022 272 Votos Correo electrónico Imprimir

Ratio: 5 / 5

Inicio activadoInicio activadoInicio activadoInicio activadoInicio activado
 
social youtube xornalgalicia   feed-image
Como de la comedia -género literario dificil de interpretar, todos sabemos que es para hacer reir al público del teatro, que somos nosotros- podemos decir que és el género politico español por excelencia, dadas sus equivocaciones y confusiones, todas sus ironías, burlas, sarcasmos y enredos, sobre todo enredos y tropiezos que es lo que más despierta la carcajada, ahora también el género del político catalán, sin rebajas ni nada sutil diferente (ni por inteligencia ni por talento) a menos que se la atribuyamos a la clase política española, refiriéndonos aquí a los que mandan de verdad que son los autores del texto y no a la penosa mediocridad de los actores que representan la obra, tanto en el teatro de España pues, como en el de Cataluña. Podríamos haber dicho la tragicomedia, podríamos haber encontrado la manera de traer aquí las Luces de Bohemia o hasta La Colmena, o hablar del gran teatro que se ha hecho con el material de la España grotesca y los grises desolados de su historia, pero hoy, ya no se alcanza la tragicomedia, sino sencillamente, penosamente hacer reir. Estamos en el bululú, un arte bufo, farandulero y miserable, en el escándalo, en el timo y la miseria de un solo actor que se llama España. O puede que estemos asistiendo en su senilidad, a los esfuerzos del moribundo, en la aparente virilidad de sus estertores mientras todos reimos como si hiciera gracia, ignorando o haciéndolo ver, que este teatro y siempre lo ha sido, es la realidad, es nuestro teatro, un bululú de cuatro reales, de pan untado con aceite y miseria.
 
Com de la comèdia -gènere literari difícil d'interpretar, tots sabem que és per fer riure al públic del teatre, que som nosaltres- podem dir que és el gènere polític espanyol per excel·lència, ateses les seves equivocacions i confusions, totes les seves ironies, burles, sarcasmes i embolics, sobretot embolics i ensopegades que és el que més desperta la rialla, ara també el gènere del polític català, sense rebaixes ni res subtil diferent (ni per intel·ligència ni per talent) llevat que li atribuïm a la classe política espanyola , referint-nos aquí als que manen de debò que són els autors del text i no a la penosa mediocritat dels actors que representen l'obra, tant al teatre d'Espanya, doncs, com al de Catalunya. Podríem haver dit la tragicomèdia, podríem haver trobat la manera de portar aquí les Llums de Bohèmia o fins i tot La Colmena, o parlar del gran teatre que s'ha fet amb el material de l'Espanya grotesca i els grisos desolats de la seva història, però avui, ja no s'assoleix la tragicomèdia, sinó senzillament, penosament fer riure. Som al bululú, un art bufo, faranduler i miserable, a l'escàndol, a l'estafa i la misèria d'un sol actor que es diu Espanya. O potser estiguem assistint en la seva senilitat, als esforços del moribund, en l'aparent virilitat de les seves raneres mentre tots riem com si fes gràcia, ignorant o fent-ho veure, que aquest teatre i sempre ho ha estat, és la realitat, és el nostre teatre, un bululú de quatre rals, de pa sucat amb oli i misèria.
 
 
Joan Llopis

campana_de_propinas